ArtĂ­culos - Salidas y viajes

REDESCOBRINT LA COMARCA: VILADEMULS

L'Agenda
nĂşm.83, juny 2019, pp.90-91.

Els decimars
Són una mena de fites de pedra amb inscripcions que tenien la funció d'establir els límits parroquials, a fi i efecte de que els parroquians sabessin a quina parròquia havien de pagar el delme, un tribut, conegut des de l'antiguitat, consistent en la desena part dels productes o dels rendiments de la terra. Aquesta mena de tribut es va usar fins l'any 1841, en el que va ser anul·lat per llei.
Actualment en aquest municipi se'n conserven cinc, tots ells dins de propietats privades: can Fuster, can Menció, can Pi, can Guillot i can Vicens. I també hi ha constància de 6 més, d'ells 3 de desapareguts. Una feina que des de fa un temps duu a terme el Centre d'Estudis Comarcals de Banyoles, el qual agrairia qualsevol informació que els hi podéssiu oferir sobre aquests elements tant particulars i desconeguts del nostre patrimoni.

Rajoleria de can Barranc
UTM (ETR S89): 484149, 4667608
Construïda a mitjans segle XIX, consta de dos forns amb una boca d’un metre d’amplada i uns quatre metres de fons. I a sobre, com és normal, la construcció de la rajoleria, on es col·locaven les peces per coure. Dins el forn es veuen vuit arcs d’uns vint-i-cinc centímetres de gruix i entremig, un espai d’uns quinze centímetres per on circulava l’escalfor per coure els diferents productes: rajoles, teules, etc.

Ermita de Sant Mer
UTM (ETR S89): 488049, 4659977
Eedifici de planta rectangular cobert a dues aigües, de planta baixa i dos pisos. A la façana nord-oest té un porxo d'accés, també cobert a dues aigües, encara que més baix. Segons documents del segle XII en aquest indret ja existia una ermita dedicada al sant que fou reedificada l'any 1627 per iniciativa del noble Ramón de Xammar i Samsó amb les pedres derruïdes del proper castell de Turris Durris.
Als peus de la imatge de Sant Mer que hi ha dins l’ermita s’hi pot veure un petit drac, segurament, el drac de Banyoles.
Ben a prop d'aquesta ermita hi ha les restes de la que fou l’ermita de Santa Càndia, la mare de sant Mer. La llegenda conta que Càndia volia estar amb el seu fill però el fill desitjava estar sol. Es van posar d’acord en què llançarien el bastó, i on caigués allà s’instal·laria la mare. Així va ser. El bastó va anar a parar a l’altre costat del la riera la Farga, i allà es va instal·lar la mare del Sant.